ELL

Com diria jo... Impresionant!! Qui diria que per internet es pogués aplegar tant lluny! 

Que molta gent pensa "no se't ocurreixi parlar amb gent que no coneixes, no t'hi fiis del que et diguen, que jo sóc el primer que he mentit en internet"

doncs a eixa gent els he de dir... que un àngel ha vingut a mi, un àngel de alcanar, i m'ha fet feliç, m'està convertint en la nòvia més "pagà" del món...

que el vaig conèixer al Badoo... i no és res d'eixes tantes "habladurías"....

ell és perfecte, per a mi, és un regalet de la vida i el meu cor està content de tenir-lo al costat...    sincer, agradable, amable, romàntic, en una sola paraula... ENORME!! i em fa sentir especial, i això és el que compta... ell m'estima i jo l'estime.... això és lo important, lo imprescindible... i tot lo demés només son ganes de fastidiar-ho... (L) 24/08/2013 (L) i fins que ens apunten a la death note!!! ;)

HEROI

QUAN UN DIA T’ALCES I VEUS LA LLUNA AL CEL,
T’ADONES QUE TOT ESTÀ FOSC I NO SURT EL SOL.
QUAN CREGUES QUE EL MÓN ESTÀ FET PER PATIR,
QUE TOT ET PASSA A TU I NINGÚ S’ADONA.

QUAN NO HI HA FLOTADORS PER A NEDAR
EN EL MAR
I L’ÀNIMA SE T’ENFONSA.

QUAN CREUS QUE POTS VOLAR, PERÒ LA CAPA SE’T SOLTA.

HEROI, MAI VIATJARÀS SOL.
EN LES TEUES DESVENTURES, JO TAMBÉ MOR
QUAN TU NO VEUS LA LLUM, JO TAMBÉ SÓC FOSC
QUAN LES COSES SE’T COMPLIQUEN, JO NO SÓC,
NO ESTIC COM SEMPRE,
NO PUC PERMETRE,
QUAN LES COSES VAN MALAMENT
EN UN DONAT MOMENT,
FER COM SI NO PASSÉS RES.

PERQUÈ ADIVINO QUAN NO ESTÀS BÉ,
JO NO PUC CANVIAR LES CIRCUMSTÀNCIES DEL FET,
PERÒ SÓC CAPAÇ DE QUE NO HI PENSIS, UN RATET.

EN EL MOMENT QUE VEJIS QUE SE’T AMAGA EL SOL,
NO DUBTIS, NOMÉS HAS DE CRIDAR EL MEU NOM.
JO NO HO DIRÉ A NINGÚ, JO SÓC DIFERENT
DE LES PERSONES QUE NO TÉNEN SENTIMENTS.

COMPROVA-HO, ET DEIXO QUE CONFIIS AMB MI,
NOMÉS HO FAIG PER A CONSEGUIR
DIBUIXAR EN EL TEU ROSTRE UN SOMRIURE FELIÇ.

HEROI, MAI VIATJARÀS SOL.
EN LES TEUES DESVENTURES, JO TAMBÉ MOR
QUAN TU NO VEUS LA LLUM, JO TAMBÉ SÓC FOSC
QUAN LES COSES SE’T COMPLIQUEN, JO NO SÓC,
NO ESTIC COM SEMPRE,
NO PUC PERMETRE,
QUAN LES COSES VAN MALAMENT
EN UN DONAT MOMENT,
FER COM SI NO PASSÉS RES.

ET CONEIXERÉ MOLT O POC
PERÒ PUC IDENTIFICAR LA POR
QUE POT EXISTIR QUAN EL LLOP
ESTÀ A CINC CENTIMETRES DE TU.
JO SEMPRE ESTIC AL TEU COSTAT,
EVITANT, A LA GOLA, EL NUS,
TREIENT TOTA LA MEUA VALENTIA
PER A QUE EL LLOP ES RETIRE D’ON VINGA.

HEROI, MAI VIATJARÀS SOL.
EN LES TEUES DESVENTURES, JO TAMBÉ MOR
QUAN TU NO VEUS LA LLUM, JO TAMBÉ SÓC FOSC
QUAN LES COSES SE’T COMPLIQUEN, JO NO SÓC,
NO ESTIC COM SEMPRE,
NO PUC PERMETRE,
QUAN LES COSES VAN MALAMENT
EN UN DONAT MOMENT,
FER COM SI NO PASSÉS RES

HEROI, MAI VIATJARÀS SOL.
EN LES TEUES DESVENTURES, JO TAMBÉ MOR
QUAN TU NO VEUS LA LLUM, JO TAMBÉ SÓC FOSC
QUAN LES COSES SE’T COMPLIQUEN, JO NO SÓC,
NO ESTIC COM SEMPRE,
NO PUC PERMETRE,
QUAN LES COSES VAN MALAMENT
EN UN DONAT MOMENT,
FER COM SI NO PASSÉS RES

Relax

Estoretes, bosses amb roba, sacs de dormir, cantimplores, caixes, més caixes plenes i moltés més coses. El cotxe de Roser anava ple. Roser havia passat l'anterior cap de setmana a Oliva, ella i uns amics seus se n'havien anat d'acampada. I ara estaven tornant cap a Barcelona, que era el seu lloc de residència des de feia huit mesos. No ho era abans perquè no treballaven i no tenien prou recursos per poder pagar el lloguer d'un pis d'un dels carrers principals de la capital. Roser conduïa a velocitat normal, escoltant "Remember When" , d'Avril Lavigne, que sonava a la ràdio en eixos moments. No tenia pressa, però sentia una necessitat immediata d'una dutxa d'aigua calenta i després una llarga migdiada. 

S'havia acomiadat dels seus amics mitja hora abans, però no podia soportar pensar que ja s'havia acabat i que, l'endemà, tornaria a la rutina. No volia donar-se compte que, en dos o tres mesos, no podria tornar a vore aquelles persones que li feien tan feliç. L'acampada li havia servit per despejar el cap dels estudis i de l'agonia que li havia deixat Toni, el seu, ara, ex. A pesar que Roser estava més que farta de dir-li a tothom que ell era un idiota i que no sentia que l'estava estimant com es mereixia, ara el trobava a faltar. Era un sentiment bipolar que suponia que se li passaria al cap del temps.

Mentre estava capbussejada amb els seus pensaments, va apreciar davant dels seus ulls la imatge més preciosa i més curiosa al mateix temps que mai havia vist. No va poder evitar parar el cotxe per fer-li una foto i afegir-la a la seua col·lecció d'imatges impactants. Degut a la boira, un núvol estava "cremant" la muntanya. Se li va acudir que algun dia que tinguera lliure, pujaria amb boira al cim d'una muntanya. 

Ja havia acabat de sonar "remember when" i ja no tenia el Toni a la ment. Només hi tenia la dutxa amb aigua calenta i el pròxim destí per fer una acampada.  

Cansament. Frustració. Ràbia, fins i tot odi. Neix del teu cor, crides amb tota l'ànima, però son crits ofegats, apagats, que no tenen ganes d'escandalitzar l'ambient. La teua companya observa com cauen les teues llàgrimes, com si fossin rius formant cascades. Fa un quart d'hora que t'observa però no diu res. Esteu les dues segudes a un dels quatre bancs del parc que hi ha a uns cent metres del vostre centre d'estudis. Esteu pràcticament soles; es pot distingir un home prim, d'uns trenta anys. Però l'home no vos fot cas, només es digna a passejar el seu gos. 

La teua companya t'acaricia primer una mà, després les dues. Intenta calmar-te però no ho pot aconseguir, el deu dolor et supera. Ella no sap com actuar. Està pensant si preguntar per què estàs plorant o esperar a que li expliques tu el motiu. Decideix esperar i seguir acariciant-te les mans, l'espatlla i els genolls. 

Passen vint minuts més i, encara que ja s'ha fet l'hora de tornar a classe, la teua companya segueix al teu costat, donan-te suport com pot. aleshores te'n adones que sí que pots confiar amb ella, que ho deixaria tot per tu. T'eixugues una mica les llàgrimes i primer li dius "gràcies per quedar-te". Ella somriu i espera. Segueixes explicant-li "hi ha una persona que m'estimo molt que se'n va anar ahir. se'n va anar per sempre i la trobe a faltar. Trobe a faltar el suport que em donava, crec que ningú més podrà arribar a donar-me'n tant". La teua companya ho pensa un moment. Després, a la vegada que obri els braços, diu: "t'equivoques". 

tete, tens 30; com si fos el primer dia...

No hi han paraules en el diccionari

ni tampoc successos literaris.

No hi han prou boques en aquest món

per a descriure tot el que ets per a mi,

tots aquests anys que m'has fet més que feliç.

Perquè tenir-te al meu costat,

igualment em tens tu a mi i ho saps perfectament,

és una sensació única i molt gratificant.

Un somni fet realitat, de forma permanent.

Recordo quan em vas rondar amb la moto,

o quan miràvem plegats "bola de drac".

I quan he tingut qualsevol tipus de dubte

m'ho has solucionat ràpidament i amb molt de grat.

 Ara mire les fotos del passat

i pense que res ha canviat. 

Ets igual d'estupendo que el primer moment

en què em vas mirar, el dia del meu naixement.

No sabia com expressar l'estima que et tinc

i ja saps que fa temps que m'agrada escriure.

La meua intenció no és publicar un llibre, ni mil,

sinó fer-te recordar que ets un dels principals motius pels que ric.

Una vegada hi havia un nen petit. Tindria uns 5 anys i anava a l'escola del seu poble, com qualsevol nen a eixa edat. Però Toni, que així s'anomenava el noi, tenia una petita diferència que li feia molt especial. Als seus companys no els importava que tingués una paràlisi cerebral i l'estimaven d'allò més. L'admiraven. Sabien que per a qualsevol problema que hi hagués, Toni sempre acabava solucionant-ho.

Pareix un conte, oi? Doncs és una història real tant bonica que no he pogut plorar quan la he vist. Considero que és feina dels pares ensenyar als seus fills a no ser discriminadors. Perquè, en qualsevol moment a la vida,  et pot solucionar la vida qui menys t'ho esperis. ;) i en qualsevol moment tu també pots trobar-te en el seu lloc!


I aquí us presento el Toni :P

http://www.youtube.com/watch?v=QULoZCAAN5E

quan el gust fresc, ni dolç ni salat, misteriós, energètic, misteriós i plaenter de la cervesa em travessava la gola, acabaven de posar una cançó de flamenc, un d'eixos estils de música dels que no acostumo a escoltar, però tampoc l'odie. La Marta va començar a menejar la cintura d'una manera vaga i simple, però ben encertada. Almenys creia que ho estava fent millor que jo, mentre les meues mans es van ajuntar i separar en l'interval de temps d'una mil·lèsima de segon, per a pegar dues o tres palmades, perquè sense palmades no hi ha flamenc. Tampoc sabia molt bé com menejar-me, ho feia més per diversió que no pas per ser l'estrella de la nit.
Després d'uns tres minuts va sonar una altra cançó. Mai havia deprés a ballar i només feia servir la cintura amb uns no massa animats moviments dels braços. L'altra noia que també venia amb nosaltres feia servir més els peus i les cames que altra part del cos. a ninguna de les tres se'ns podia dir que ho féiem esplèndit. Però la majoria de la gent del local es menejava, si fa no fa, com nosaltres. Menys una parella d'uns cinquanta anys; vam aplegar a la conclusió que eixa parella ja s'havia begut uns quants combinats de més.